Hi ha qui diu que als 50 tens més paciència. Jo estic convençuda que aquesta teoria la va escriure algú que mai no ha conviscut amb dues xiquetes de 3 i 5 anys mentre travessava la perimenopausa. Tinc 50 anys i dues filles de 3 i 5 anys. A casa hi conviuen els "per què?", els contes abans de dormir, les rabietes per un got del color equivocat... i els meus sofocos. És un equilibri curiós. Hi ha dies que em sent una supermare. I d'altres en què l'únic superpoder que tinc és ac

Hi ha ferides que no deixen blaus. No es veuen a la pell, però una mare les veu cada vegada que la seua filla busca una mirada, una invitació per jugar o una mà que mai arriba. La meua menuda és així. Allà on anem, si hi ha més xiquets, acaba quedant-se sola. Passa a la piscina, al parc, en els aniversaris, quan venen a casa, amb la germana, amb el cosí... Sempre es repeteix la mateixa història. De vegades li fan alguna punyeta. Altres, simplement, fan veure que no existeix.

“Un somriure nou, un xicotet canvi que deixa grans emocions.” Ona em mira amb els ulls ben grans i em diu que no vol que li caiga la dent. Que no vol créixer. Que no vol que jo em muiga. Que ella tampoc vol morir-se. En aquell instant entenc que esta dent és molt més que una dent:és un pont entre la seguretat del que és ara i el misteri del que vindrà. Un objecte xicotet que pot encarnar pors, afectes i canvis. La por a créixer Als cinc anys, créixer pot fer por. No és només

Quan sentir es torna perillós: l’amor en un món que maquilla la veritat Vivim en un món estrany. Un món on sentir fa por, on mostrar emocions és quasi un acte de debilitat, i on enamorar-se s’ha convertit en un risc que pocs s’atreveixen a assumir. Les emocions, que abans eren brúixola i llenguatge, ara semblen una amenaça: poc productives, poc pràctiques, massa humanes per a una societat que glorifica el control. Hui, les relacions existixen sobretot darrere d’una pantalla.

Aquest Nadal, més que objectes, regalem moments. Una reflexió sobre el valor del temps, la calma i la presència que dura tot l’any.

Hi ha records que no fan soroll, però continuen parlant-nos. Són presències silencioses que ens recorden qui som, d’on venim i a qui hem estimat. Per a l’Eli, i per a tots els vincles que ens acompanyen fins i tot quan ja no hi són. Hi ha silencis que abracen. Silencis que no fan soroll, però que ho diuen tot. De vegades arriben sense avís: un perfum, una cançó, una llum que entra per la finestra i ens fa pensar en algú. El record és així — apareix com una onada suau, i ens r

Hi ha dies que comencen abans que clarege. Un peu fora del llit i ja tens la ment plena de llistes invisibles: esmorzars, motxilles, roba...

Pausa per a respirar Vivim en una societat que empeny a córrer. Tot ha de ser ràpid, productiu i visible. Però què passa quan el cos diu...

“M’estime, per totes les vegades que ningú em va estimar. Em respecte, per totes bé les vegades que ningú em va respectar. M’accepte, per totes les vegades que la gent em va jutjar. M’abrace, per totes les abraçades que em van faltar. Em bese, per tots els besos que no em donaren. Em done suport, per tants moments durs que vaig passar jo a soles. M’alce, per tantes vegades que vaig caure. M’aplaudisc, per tantes vegades que em vaig tornar a alçar. I somric, per tantes vegades

El verd és vida, creixement i esperança 🎨 Colors i emocions: què diu de tu el color que tries? Els colors no són només una qüestió...