TORNAR A CASA: L’ART D’APRENDRE A ESTIMAR-ME

“M’estime, per totes les vegades que ningú em va estimar.

Em respecte, per totes bé les vegades que ningú em va respectar.

M’accepte, per totes les vegades que la gent em va jutjar.

M’abrace, per totes les abraçades que em van faltar.

Em bese, per tots els besos que no em donaren.

Em done suport, per tants moments durs que vaig passar jo a soles.

M’alce, per tantes vegades que vaig caure.

M’aplaudisc, per tantes vegades que em vaig tornar a alçar.

I somric, per tantes vegades que vaig plorar.

Però sobretot, em perdone per haver cregut que tot el que necessitava estava fora.

Ara sé que no és així, i que en mi estava aquell amor, aquell respecte, aquella acceptació, aquella abraçada i aquell bes; aquell suport que sempre m’alçà, i aquell aplaudiment de les meues pròpies mans que el somriure em va tornar.

Sí, a qui més vaig necessitar sempre va ser a mi mateixa, només que vaig tardar anys a adonar-me’n.

Anys que pesaven mentre passaven, però que hui es tornen més lleugers.

Perquè hui he tornat a casa.

Hui estic en mi,

Hui he tornat a mi,

Hui visc per a mi,

Hui crec en mi,

Hui m’estime a mi.”

Text popular (autor desconegut). Adaptació al valencià: Angela Alberola (2025).

--

 Quan les paraules et toquen l’ànima

Hi ha textos que ressonen com si foren nostres. Aquest és un d’ells. Parla de totes les vegades que ens va faltar amor, respecte o suport, i de com aprenem, finalment, a donar-nos-ho nosaltres mateixes.

Moltes vegades busquem fora el que realment necessitem trobar dins. Però el vertader refugi, la vertadera llar, està en nosaltres.

El pes del que no va ser

Les absències deixen empremta: les abraçades que no van arribar, els silencis que van fer mal, les caigudes viscudes a soles. Tot això pesa i ens fa creure que no som suficients.

El moment de la reconciliació

Un dia, però, fem una pausa. Respirem. Ens mirem al mirall i entenem que l’amor i el respecte que buscàvem fora sempre han estat dins. I que només ens cal reconèixer-ho.

Aprendre a estimar-nos no és egoisme. És cura profunda. És abraçar-nos amb les nostres ferides, aplaudir-nos pels passos fets i perdonar-nos per haver pensat que no érem prou.

Tornar a casa

“Tornar a casa” no és un lloc físic. És un retorn íntim i silenciós al nostre centre. Quan tornem a casa, tornem a nosaltres.

Aleshores la vida es torna més lleugera. El dolor es transforma en saviesa i la fragilitat en força.

Un recordatori per al dia a dia

Aquest text és un recordatori tendre i poderós: ens necessitàvem molt abans d’adonar-nos-en. Encara hi som a temps d’estimar-nos, cuidar-nos i viure des d’aquest lloc nou i ple.

A Respira Fusta intente que cada peça siga també això: un recordatori. Un símbol per aturar-nos, respirar i estimar-nos.

Perquè, al final, el viatge més important és sempre el que ens porta de tornada a casa.

De tornada a nosaltres.