EL SILENCI DELS RECORDS

Hi ha records que no fan soroll, però continuen parlant-nos. Són presències silencioses que ens recorden qui som, d’on venim i a qui hem estimat.

Per a l’Eli, i per a tots els vincles que ens acompanyen fins i tot quan ja no hi són.

Hi ha silencis que abracen.

Silencis que no fan soroll, però que ho diuen tot.

De vegades arriben sense avís: un perfum, una cançó, una llum que entra per la finestra i ens fa pensar en algú.

El record és així — apareix com una onada suau, i ens recorda que hi ha absències que continuen sent presències.

Recordar no sempre fa mal.

A vegades és com tornar a un lloc on ens sentíem bé, on encara hi queda la presència d’una veu, una olor o una mirada que reconeixem sense veure.

El record és una forma d’amor que no s’acaba: només canvia de lloc.

Fer silenci ens ajuda a escoltar-lo.

A deixar que la memòria parle amb veu suau, sense presses.

A comprendre que l’absència també pot ser presència, i que hi ha essències que continuen amb nosaltres, encara que ja no tinguen cos.

Potser el record viu en una fotografia gastada, en una paraula gravada a la fusta, en una peça que duem posada sense adonar-nos-en.

Cada petit detall pot convertir-se en pont entre el que va ser i el que encara és.

La fusta, amb les seues vetes i cicatrius, ens ho recorda:

tot el que ha viscut deixa empremta, i és precisament això el que la fa bonica.

Com nosaltres, com els records que guardem en silenci.

Aquesta és la seua força: continuar parlant-nos, sense necessitat de paraules.

🌸 Respira Fusta — un detall amb ànima per donar forma al record.