SER MARE ALS 50: QUAN ELS "PER QUÈ?" ARRIBEN AL MATEIX TEMPS QUE ELS SOFOCOS

Hi ha qui diu que als 50 tens més paciència. Jo estic convençuda que aquesta teoria la va escriure algú que mai no ha conviscut amb dues xiquetes de 3 i 5 anys mentre travessava la perimenopausa.

Tinc 50 anys i dues filles de 3 i 5 anys.

A casa hi conviuen els "per què?", els contes abans de dormir, les rabietes per un got del color equivocat... i els meus sofocos. És un equilibri curiós.

Hi ha dies que em sent una supermare. I d'altres en què l'únic superpoder que tinc és aconseguir alçar-me del terra després de jugar amb elles.

Al parc, elles corren sense parar. Jo també ho intente. Els meus genolls, en canvi, opinen que seria millor anar caminant.

I després estan els "Mama, mira!", que es repeteixen unes dues-centes vegades al dia. La veritat? Espere que no deixen mai de dir-m'ho.

Però hi ha una part de la meua maternitat que no es veu. Cada matí, mentre elles encara dormen, el despertador sona a les sis.No perquè m'encante matinar. Sinó perquè vull cuidar-me.

Faig exercici abans que comence el caos del dia. Cuide molt el que menge. No prenc ultraprocessats, ni sucres refinats, ni farines refinades, ni gluten, ni... No ho faig per estètica. Ho faig perquè conviure amb diverses malalties autoimmunes m'ha ensenyat que el meu cos necessita totes les oportunitats possibles.

No busque viure més anys, busque viure prou anys. Prou per veure com les meues filles creixen. Prou per acompanyar-les quan siguen adolescents. Prou per veure-les convertir-se en dones.

Cada dia, la meua filla major em diu:

—Mama, jo no vull que et mullgues mai.

I jo sempre li conteste el mateix.

—No patisques. La mamà es cuidarà molt perquè hem d'estar juntes moltíssims anys.

Ella somriu. Jo també.

Però hi ha un instant, molt breu, en què se'm trenca el cor. Perquè sé que és una por que tenen molts fills i també una por que tenim moltes mares.

Sobretot quan arribes a la maternitat una mica més tard, quan convius amb malalties que et recorden cada dia que el cos té els seus límits i quan mires dues xiquetes tan menudes que encara et necessiten per a tot.

Aleshores respire fondo perquè també sé una altra cosa, no podem decidir quant de temps viurem però sí com vivim el temps que tenim.

Jo he decidit viure'l al seu costat, riure amb elles, jugar amb elles, abraçar-les molt i cuidar-me tant com puga.

I continuar alçant-me cada matí a les sis si això em regala una oportunitat més de veure-les fer-se grans.

Potser ser mare als 50 és conviure amb més pors. Però també és estimar amb una intensitat que no sabia que existia.

I si algun dia elles lligen aquestes paraules, només espere que recorden una cosa: cada decisió que vaig prendre per cuidar-me tenia un únic objectiu: Quedar-me amb elles tot el temps possible.

No necessite una vida perfecta, només una vida prou llarga per veure-vos crèixer 🤍🤍