QUAN ALGÚ ET VEU

Hi ha ferides que no deixen blaus. No es veuen a la pell, però una mare les veu cada vegada que la seua filla busca una mirada, una invitació per jugar o una mà que mai arriba.

La meua menuda és així. Allà on anem, si hi ha més xiquets, acaba quedant-se sola.

Passa a la piscina, al parc, en els aniversaris, quan venen a casa, amb la germana, amb el cosí... Sempre es repeteix la mateixa història.

De vegades li fan alguna punyeta. Altres, simplement, fan veure que no existeix.

Els adults intervenim. Intentem explicar, repartir els jocs, buscar solucions... Però, moltes vegades, l'únic que aconseguim és que deixen de molestar-la per passar a ignorar-la.

I això també fa mal.

No entenc per què.

Perquè és una xiqueta preciosa. Morena de pell, amb uns ulls marró fosc immensos, unes pestanyes que semblen dibuixades, un somriure capaç d'il·luminar qualsevol lloc, alta, prima... Però, sobretot, és una xiqueta amb unes ganes immenses de tindre amics.

És adoptada. Els seus dos primers anys de vida van transcorrer sense saber què era tindre una família. Sense uns braços que sempre foren els mateixos, sense la seguretat de despertar-se cada matí sabent que hi havia algú que mai la deixaria.

Quan finalment va arribar a casa, començava una vida nova. Però les ferides invisibles no desapareixen d'un dia per a l'altre.

I, de vegades, tinc la sensació que la vida li ha afegit una càrrega més a una motxilla que ja era massa pesada per a unes esquenes tan menudes.

Perquè cada vegada que és la que es queda sola, cada vegada que ningú la tria per jugar, no puc evitar preguntar-me quines emocions desperta això dins d'una xiqueta que encara no ha fet quatre anys.

Avui hem quedat tres famílies per dinar en un lloc amb piscina. Som amics que només ens veiem una o dues vegades a l'any perquè vivim lluny.

Jo ja sabia que anava a passar. I, efectivament, al principi va tornar a passar.

Però llavors va arribar Andreu.Un xiquet de només set anys. Va fer una cosa tan senzilla que probablement ni ell mateix és conscient del que significava. Li va agafar la mà i junts van botar dins la piscina.

Mai ningú havia fet això per ella. MAI.

Aquell gest, que per a qualsevol altre podria haver passat desapercebut, per a ella va ser immens.

Després encara li va regalar un clauer preciós.

Quan les altres dues xiquetes van començar a punxar-la, Andreu no es va apartar. Es va quedar al seu costat. .

Simplement, fent allò que els adults hauríem de recordar més sovint: no deixar ningú a soles.

I, al final, els quatre van acabar jugant junts.

Vaig vore una xiqueta diferent. Li brillaven els ulls. Reis. Corria. Se sentia part del grup per primera vegada.

De camí als vestidors... durant tot el trajecte fins a casa... no deixava de repetir, amb un gran somriure: "Andreu és el meu amic." Una vegada i una altra. Com si no s'ho pugués creure.

Perquè, de vegades, no sabem el poder que té un gest tan xicotet com donar la mà a algú que sempre camina sol.

Andreu, tu probablement demà ja no recordaràs aquell bot dins la piscina. Però nosaltres no l'oblidarem mai.

Perquè, sense saber-ho, no només li has donat la mà. Li has fet sentir que algú la veia. Que algú la triava. Que també ella mereixia formar part del joc. 

I eixa sensació, per a una xiqueta que ha hagut d'aprendre massa coses massa prompte, no té preu.

Gràcies per tant, Andreu.

Que mai perdes eixa manera tan bonica de mirar els altres.

Hi ha gestos que curen ferides...