QUAN SENTIR ES TORNA PERILLÓS

Quan sentir es torna perillós: l’amor en un món que maquilla la veritat

Vivim en un món estrany. Un món on sentir fa por, on mostrar emocions és quasi un acte de debilitat, i on enamorar-se s’ha convertit en un risc que pocs s’atreveixen a assumir. Les emocions, que abans eren brúixola i llenguatge, ara semblen una amenaça: poc productives, poc pràctiques, massa humanes per a una societat que glorifica el control.

Hui, les relacions existixen sobretot darrere d’una pantalla. Tenim molta comunicació, però pocs gestos reals; molts contactes, però pocs vincles. Xarrar és fàcil. Obrir-se, no.

Hem aprés a dosificar l’afecte, com si estimar massa fora un error. Ja quasi ningú diu “t’estime”, “et trobe a faltar”, “m’importes”. Sembla massa intens, massa sincer, massa arriscat.

I així, la naturalitat s’ha convertit en un pecat modern.

No és que no sentim. Passem abans l'emoció per un filtre perquè no es note massa.

En WhatsApp, les emocions es juguen com una partida d’escacs:

— “No li vaig a contestar ràpid perquè pensarà que estic penjada.”— “M’ha escrit, però espere… encara que em muiga de ganes.”— “No mire el missatge per no donar-li importància.”

És ridícul, però real. Hem confós valor amb desinterès. Profunditat amb dependència. Sentir amb perdre el control.

I mentre juguem a no mostrar massa, la veritat se’ns escapa.

Les aplicacions han convertit les relacions en consum ràpid: conéixer gent és fàcil, quedar és habitual, però comprometre’s és quasi revolucionari. Hui pots passar d’un “avui tinc moltes ganes de vore’t” a un “demà desaparec sense rastre”. Sense explicacions. Sense tancar res. Sense fer-se càrrec.

El ghosting és el nou final fàcil: un “no existisc” que evita parlar, evita sentir, evita responsabilitat. Ens hem acostumat a desaparèixer abans d’enfrontar-nos a una emoció pròpia o d’algú altre.

Tot açò naix d’un mateix lloc: la por. La por a patir. La por a mostrar-se. La por a perdre poder. La por a estimar més que l’altre.

Però en aquest intent de protegir-nos tant, hem acabat quedant-nos buits.

Perquè estimar de veritat no és jugar amb silencis, ni dissimular ganes, ni mirar el mòbil sense obrir el missatge. Estimar és atrevir-se. És perdre un poc el control. És ser sincer encara que faça vertigen. És dir “t’estime” quan és cert, i no només quan convé.

Potser l’amor d’abans no era perfecte, però sí més valent. La gent es deixava sentir, encara que fera mal. Hui, en canvi, tenim por fins i tot de respondre un WhatsApp amb sinceritat.

Però hi ha una cosa que no canvia:l’única manera real d’estimar és ser natural.Sense jocs. Sense màscares. Sense por de sentir.

I potser, en un món que tem les emocions, això és l’acte més revolucionari que podem fer.